Després d’un llarg
paron, entre pràctiques, treballs i molta molta feina, tornem de viatge cap
a l’Àfrica. Aquest cop a Togo.
Togo és una antiga colònia francesa situada a la part
occidental del continent, fen frontera amb Benín, Ghana i Burkina Faso. Amb 5
milions d’habitants i 57 mil milions de quilometres quadrats. Es divideix en 5
regions on hi conviuen diferents ètnies i religions, però hi ha una gran
diferència econòmica entre el sud (amb més riquesa i un nivell de prosperitat
alt), amb port a Lomé i el nord (zones rurals i més pobre).
La economia és majoritàriament agrícola i es sustenta amb
les exportacions de productes com fosfat, cotó, cafè i cacau. La industria està
poc desenvolupada. La utilització de recursos generats i el deute extern porta
a adoptar plans d’ajust estructural que limiten les inversions estatals, per
exemple en el camp de l’ensenyament.
Al inici dels anys 90, una sèrie de factors influiran a la
dinàmica que agafarà el sistema d’ensenyament Togolès:
- El creixement constant i elevat suposa un augment de la població en edat d’escolarització. En poc menys d’una dècada hi ha un augment de quasi el 50% d’alumnes en edat escolar.
- La risis financera comporta restriccions pressupostàries. L’ajust estructural que s’adopta porta a invertir tan sols un 10% de la inversió educativa (construcció d’aules, provisió de material pedagògic, contractació de professorat...).
- A causa de la problemàtica i la transició política dels anys 90 i la violació de drets humans comesos en aquests anys, EE.UU. i la U.E. suspenen les ajudes per al desenvolupament.
Tot i així la taxa d’escolarització augmenta quasi un 10%
del curs 90-91 al 02-03 (del 67% al 76,9%). S’ha de destacar per això,
l’augment d’escolarització femenina que passa d’un 55,7% a un 72, 6%.
Aquesta evolució és gràcies a la participació de les
famílies i les comunitats locals en el sistema d’ensenyament.
L’escola pública a Togo es troba deteriorada (places
escasses, ràtios elevades, instal·lacions precàries, condicions laborals dels
docents pèssimes...). Els centres públics han passat d’escolaritzar el 76%
d’alumnes al 59%. Degut això augmenten les alternatives a l’escola pública.
Per contra, les escoles privades laiques escolaritzen al
13,6%. Han passat d’haver 91 escoles (en 1990-91) a 1010 (en el curs de
2002-03). Són escoles urbanes petites amb 131 alumnes de mitja. Aquest tipus
d’escoles no reben cap ajut (a diferència de les confessionals), són més cares
però no elitistes. Les infraestructures i materials pedagògics són similars als
de les escoles públiques, però les famílies opten per l’educació privada i
laica per falta de places a la pública.
Per altra banda trobem les escoles comunitàries. Al 2002-03
es censen 1019 centres que escolaritzen el 9,3% dels alumnes de primària. El
seu desenvolupament és a causa de la falta de mitjans de famílies pobres i
rurals per accedir a escoles privades i la falta de mitjans de l’escola pública
per arribar a atendre tota la població.
Davant d’aquesta situació els caps de poblats, pares i la
comunitat creen les escoles comunitàries. Es considera l’educació com a
necessària per a que la situació millori. Són escoles petites de 89 alumnes creades amb materials
disponibles i el mestre sol ser el més preparat del poblat. Es finança amb les
aportacions i les matricules dels alumnes i les poques ajudes de les ONG’s. Tot
i l’esforç, les condicions són precàries i moltes vegades la falta de material
pedagògic i la poca preparació del docent fa que el nivell adquirit pels
alumnes no sigui suficient per a poder millorar la seva situació.
Per acabar, podem veure que malgrat les dificultats
econòmiques que viu el país, la taxa d’escolarització es bastant alta, encara
que sigui en condicions precàries. Em sorprèn, o potser no, la predisposició de
les famílies i comunitats per a respondre, amb els pocs recursos dels que
disposen, a les necessitats educatives
que viuen a les zones més pobres. Tenen el més important: les ganes de millorar
la situació.
Cal esmentar
també, que una de les causes de no poder invertir el 100% del pressupost
disponible per educació és la obligació que tenen els països africans de pagar
el deute extern. Per tant, un dels culpables de les condicions educatives que
viu Togo (i segurament molts altres països d’aquest continent) és el
desenvolupat nord. Com va dir Thomas
Sankara, un revolucionari que va arribar a president de Burkina Fasso a través
d’un cop d’estat recolzat per Líbia i que va tancar fronteres prohibint
importar i exportar mercaderies i vivint d’allò que el propi país produïa,
portant al seu país a ser dels més rics del continent africà:
“La deuda
no puede ser pagada, porque primeramente, si no pagamos, nuestros acreedores de
fondos no se van a morir, podemos estar seguros de esto. Sin embargo si
pagamos, somos nosotros los que moriremos. Podemos estar también seguros de
esto.”
- Ministère de l’Education National et de la Recherche (2004). Education pour tous 2004-2015. Ministère de l’Education National et de la Recherche. Lomé.
- Ministère de l’education et de la Recherche (2002): Le systéme educatif togolais: elements d’analyse pour une revitalisation. Ministère de l’Education National et de la Recherche. Lomé.
